En contra del que en un primer moment pot parèixer, un sistema democràtic on la monarquia detenta la prefectura de l'estat denota un alt grau de maduresa cívica en els seus ciutadans, i que personalment pense que es fa més explícit que els dels règims republicans. Ho intentaré justificar amb 6 arguments.
1. Ser rei no és cap xollo.

El caràcter hereditari de la corona no és cap bicoca. No resol la vida a cap persona pel fet de nàixer en cuna reial. L'hereu de la corona ha d'assolir de ben jove uns alts compromisos i responsabilitats que li exigiran un comportament modèlic full time: com a cap d'estat és símbol de tots els ciutadans del país que regna (i regnar no és el mateix que governar, ja ho sabem): un rei (una Princesa d'Astúries) ha de ser mereixedor de tal representativitat; ha de mantindre les formes pròpies del seu càrrec, sabent-se seguit i observat 24/365. Si no es veu capaç de desenvoldre's en aquest contexte aleshores haurà d'abdicar i decidir sobre la seua vida com molts altres ciutadans: vegau el cas de Harry i Megan.
Pel que fa a les amistats també ho tenen escabrós. Perquè han d'anar amb mol de compte amb qui s'ajunten, ja que una mala acció d'algun membre del seu cercle d'amistats reverberarà inevitablement sobre ells i servirà de carnassa per als que es valen de la calúmnia per denostar la corona.
2. El rei té mes obligacions ètiques que un president de la república.
Si bé les característiques amb un president de la república pareixen semblants, pense que hi ha que afegir una variable interessant. Una república pot tindre un mal president, però això no farà perillar el règim republicà del país: el cap d'estat simplement serà substituït en quan siga possible i tot retornarà a la rutina habitual. A més a més, els expresidents gaudiran de la seua renumeració vitalícia per haver detentat tan alta magistratura, per molt coents que hagen sigut.
A més a més un president sap que té una durada limitada, i pot tindre la impressió al final del seu mandat de que el país no li ha reconegut la seva acció com es mereix, per tant pot arribar a pensar que no necessita ser tan impecable amb tot el que faça: sempre podrà dir que "altres presidents no ho han fet millor". Ja ho hem vist amb Trump.
En canvi un mal rei pot comportar l'enderrocament de la institució monàrquica, i eliminar una rica tradició històrica que amb més o menys imperfeccions (com totes les monarquies del nostre voltant) ha anat superant èpoques i adaptant-se a les exigències de les democràcies contemporànies. Seria un fet traumàtic sense retorn possible que un escàndol tombara un rei, perquè amb ell cauria també la corona. Ha d'estar sempre alerta...
3. El rei ha de mantindre una neutralitat escrupulosa en l'acció política.
Un president de la república està sota el paraigües d'unes sigles polítiques. En algun moment donat ha tingut que fer campanya; segurament la seua carrera política haurà començat des de la base, bregant-se en l'arena d'unes eleccions per tombar altres opcions, altres contrincants. Són accions completament legítimes, però que poden deixar en les hemeroteques declaracions i altres registres que algú pot considerar ofensives i que posteriorment poden tornar a la llum per retreure a la màxima autoritat de l'estat alguna cosa que l'avergonyisca. En una república, el cap de l'Estat i àrbitre de poders, és un "polític" d'un "partit polític" i per tant de part. Aleshores, pot ocòrrer que quan arribe una cerimònia on es necessite acompanyar a gent que ho ha passat mal, o reconèixer esforços i sacrificis, o posar-se al costat dels que demanen que la seua vida siga millor, la seua presència no siga acceptada per una part de l'electorat.
Per contra, un rei no s'haurà enfrontat mai a cap idea política, ni s'haurà recolzat en cap aspiració partidista. No li ha fet falta. Sols ha de saber estar representant-nos a tots, i advertir quan l'ordenament constitucional que ens hem donat els espanyols està éssent conculcat fent perillar la convivència, perquè el rei tampoc és cap florero, i té molt clares quines són les seues competències i atribucions. S'ha preparat, entre altres coses, per a fer-se mereixiedor de la representativitat de tots nosaltres.
4. El rei no es posarà per damunt de ningú, però ha de ser el primer referent.
Els polítics, començant pel President del Govern, no són els meus representants. No els he escollit per a què em representen, sinò per a què gestionen els recursos del país de la manera més equitativa i òptima possible. Són els meus treballadors. Jo en canvi em senc més representat pel rei.
Els polítics es saben obligats a tindre un comportament ètic, però tots sabem que hi han de millors i pitjors, i ho acceptem. Cadascun té el seu estil, i moltes vegades no estaran a l'altura de la seua responsabilitat, d'acord.
Però saben que, quan estiguen davant del rei, estaran observats per una persona irreprotxable que representa a gent bona, gent senzilla i honrada, a tots nosaltres, i que els exigeix (als governants) que mantinguen la decència i la dignitat en la seua acció política. En la meua opinió, esta funció de mirada ètica és una de les raons per la que molta gent antimonàrquica no vol al rei: no admenten que hi haja una figura que exemplaritze en la seua persona el màxim valor de la decència i la dignitat.
5. El rei Joan Carles no ho ha fet tot bé. Però tot i això no ha sigut un mal rei d'Espanya.
Joan Carles ha servit al seu país com ningú ho esperava fa 45 anys, i este país ha sortit molt beneficiat per la seva acció política i diplomàtica. A tots els nivells. Recordem la mutació de dicatadura a democràcia, els anys de plom d'ETA, la contenció del búnker franquista, els militars, els independentistes... Va renunciar als poders absoluts que heretava de la dictadura de Franco, després de passar 27 anys essent una titella decorativa del règim anterior, on ningú donava un duro per ell.
Joan Carles, abans de que el cadàver de Franco estiguera gelat del tot, es va comprometre a ser el rei de tots els espanyols i aviat va aconseguir una Espanya sense exilis i la superació de les qüestions que s'havien oposat a la societat espanyola en la tormentosa història recent. L'aprovació en referèndum de la Constitució de 1978, després d'unes eleccions lliures en què van participar tots els partits polítics, va suposar la reconciliació dels espanyols i un gran acord nacional, que va complir el desig del Rei que Espanya fos un país europeu i iberoamericà , d'acord amb la seva vocació històrica, i una democràcia occidental avançada, on caberen tots, oberta al pluralisme representatiu i a l'alternança política. L'anomenada transició espanyola a la democràcia va ser un poderós reforç de l'autoestima nacional i, al mateix temps, un model admirat i imitat internacionalment.
Però resulta que la Corona ha de ser èticament irreprotxable. I lamentablement, tot i que no ha sostret diners de la tresoreria de l'estat (com sí han fet molts altres polítics sense escrúpols), l'emèrit certament no ha pogut resistir la temptació d'entrar en el joc de les altes fortunes i rebre mossegades que no li corresponien. Encara que el sistema legal no li ho impedia, certament ha estat un comportament massa dolent per a un monarca d'una democràcia europea com es la nostra. Si va posar com a beneficiari al seu fill sense coneixement d'aquest va ser perquè coneix de la seva integritat moral (no hagués acceptat mai tal entrega) i perquè també volia donar-li més seguretat per al seu futur a la vista de tants intents espuris d'enderroc de la corona. Felip ha tingut que prendre decisions molt severes pel que fa a son pare perquè és conscient del que es juga.
Tot i aixó mantinc que el rei Joan Carles, fins i tot des dels seus errors i debilitats que ja creia amortitzats, ens ha deixat un regnat a què li devem més de 40 anys d'estabilitat i prosperitat, portant la monarquia parlamentària espanyola als millors estàndars europeus. Si al capdavall la justícia ha de dir alguna cosa, que ho faça, clar que sí, però que la Història ho afegisca al seu haber com cal, i no al socaire de baladrers i ressentits sense trellat.
Ah, i Corinna és la que té problemes amb la justícia de Suïssa: és una buscona que s'ha passat la seva vida intentant xuclar la sang a qualsevol albercoc que es posara a tir, mirant sols pel seu profit, i que ara per eixir-se'n del seu merder se'n durà per davant a qui faça falta.
6. Tenim una monarquia austera
Adaptació del comentari de Samuel Marti Vall a l'article “Don Juan contra Franco” -La Vanguardia, 30/12/2018-
Espanya és l'única monarquia d'Europa ratificada pels súbdits, en una Constitució en la qual els nacionalistes catalans van col·laborar i participar en la seva elaboració; però és que, a més, en Catalunya va ser votada més que en la mitjana de la resta de país.
Joan Carles va començar com un rei que va heretar enormes poders (fins al de nomenar Bisbes), però que es va desprendre de la majoria, minant les corts franquistes i portant una democràcia. El major
període de pau de la història a Espanya.
Avui en dia tenim una monarquia moderna i austera. Amb un Felip VI, molt preparat i bastant més educat, intel·ligent i honorable que altres "molt honorables", racistes alguns d'ells ("el nostre odi contra la vil Espanya és gigantesc"), o "La Família" (Pujol) famosa corrupta, o fins i tot assassins.
Com no podia ser d'una altra manera, la família reial espanyola té diners (herències d'avantpassats retratats en tots els museus del món, i emparentats amb totes les cases reials d'Europa). No obstant això, la seva fortuna és aproximadament unes 100 vegades menys diners que la família reial britànica, la qual bona part d'ella es reparteix (com saben bé els britànics) en diversos paradisos fiscals, i no obstant això són adorats pels seus súbdits, ciutadans d'una monarquia, que és la democràcia més antiga del món. I la fortuna belga és molt deudora de l'infame dominació de Leopold sobre el Congo en Àfrica. Tot i això, la fortuna del rei emèrit ha d'ésser investigada per acabar de deixar-ho tot clar.
Si es comparessin simplement les dades en euros de les dotacions dedicades a altres direccions de l'Estat, l'assignació més elevada és la de França (república), amb 112 milions, seguida a distància per la de Regne Unit, amb 45,6, després de la que se situen Holanda (39,1), "república" Alemanya (28,7) i Noruega de sol 6 milions d'habitants (25,1), mentre que la partida més baixa és la dels 8,4 milions destinats a la Casa de l'Rei d'Espanya, un país modern amb 49 milions d'habitants.
La Prefectura de l'Estat espanyol és una de les més barates de el món, segons es desprèn de la seva
comparació amb les d'altres Monarquies o Repúbliques del nostre entorn. El seu pressupost anual, que roman congelat a petició de l'Rei des que va esclatar la crisi econòmica, és de 8.896.000 d'euros. Una quantitat menor que el pressupost de el club de futbol Celta de Vigo o que la partida destinada aquest any a el pla renove de motos. Si dividim aquesta quantitat entre la població espanyola (46.951.000 de persones), no arriba a 19 cèntims d'euro/any el que aporta cada espanyol per al seu sosteniment. Per exemple, el pressupost de la Presidència de França (65,4 milions d'habitants) equival a 1,72 euros per francès. Als italians, la Direcció de l'Estat els costa 3,8 euros per persona; als portuguesos 1,64 euros, als grecs 52 cèntims i als alemanys 35 cèntims.
Pel que fa a les Monarquies, el cost és el següent: cada luxemburguès paga 17,4 euros pel
sosteniment de la seva Prefectura d'Estat, mentre que als noruecs els costa 5,8 euros, als holandesos 2,4 €, als danesos 2,34 €, als suecs 1,3 €, als belgues 1,26 € i als britànics 75 cèntims d'euro.
Les dades són públics i a l'abast de qualsevol.
Epílog. Consideracions finals.
Tot i que Felip podria viure totalment tranquil amb la seua família perquè son pare el fea hereu d'un bon grapats de diners i descansar de tantes crítiques i atacs tan tòxics i malinencionats al seu quefer, segueix per contra al cap de la corona fent grans esforços per acabar de netejar-la de tot allò on son pare no ha sabut fer-ho millor, i posant-se al servei de tota la nació com a catalitzadora de les millors intencions i esforços per tirar endavant en estos temps tan complicats. I està fent-ho bé.
I per això em senc representat per ell allà on vaja: des d'organitzacions socials amb gent senzilla escoltant els seus anhels i transmitint els nostres millors desitjos, fins col.lectius estratègics de l'estat per demanar-los que cristalitzen les oportunitats de progrés i prosperitat de tots nosaltres. Això no és cap viatge de plaer: és un compromís 24/365 anb el país que representa, sense cap opció a la frivolitat.
Els tres últims reis han fet fan la seva important tasca de manera digna: Joan, Joan Carles i Felip han estat a l'altura dels temps que els ha tocat viure i al servei del progrés i la democràcia d'Espanya, des de contextes molt complicats, ahí estan le hemeroteques.
Jo sempre he dit que preferisc la monarquia fins el dia que no la preferisca, i per això intente anar més enllà de reaccions frívoles, irreflexives viscerals... que en són moltes i fàcils de modelar. No veig bons arguments hui per canviar de parer, i crec que hi ha que argumentar millor les opinions. I fixar millor quines són les prioritats del nostre país. A hores d'ara veig en el rei una figura que per tradició històrica, però sobretot perquè ens ha demostrat la seua valua amb fets, que té molt clar el seu paper representatiu, i sap mostrar-se en tot moment a l'altura de les circumstàncies, malgrat les vicisituts personals que una vegada més li arriben sense demanar-les.
Bravo, pues.